Els autors
Els autors són els periodistes Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, que varen fundar l'equip de periodisme d'investigació en La Vanguardia i han rebut el Premi Ortega y Gasset.
L'obra
(Comentari de Jordalgar)
Fet real: l'any 1994 es crema el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Fet real: l'any 1996 es crema el teatre de La Fenice de Venècia. Fet
real: tots dos incendis es produeixen en circumstàncies sorprenentment
semblants (entre elles que no hi havia aigua per a apagar-los, que els
edifics van cremar en dues hores, i que s'hi estaven fent obres de
reparació potencialment nefastes). Fet real: tots dos incendis van
tenir importants repercusions polítiques i econòmiques.
Trama de la novel·la: aquí hi ha massa semblances per a que tot això sigui fruit de la casualitat.
El camp de treball habitual de Jordi Bordas i Eduardo Martín de
Pozuelo, els autors, no és la ficció literària, sino el periodisme
d'investigació. Treballen, des de fa molts anys, per a un diari tan poc
sospitós de sensacionalisme com La Vanguardia. El cas és que durant
uns dies en què possiblement no tenien res millor a fer, els senyors
Bordas i Martín es van dedicar a comparar les dades de què disposaven
referides als incendis dels dos famosos teatres operístics, i es van
anar endinsant... endinsant... fins que van arribar a tenir la
impressió de que quan existeix un nombre una mica massa elevat de
coincidències relacionades amb dos fets diferents potser és el moment
de pensar que entre aquest dos fets podria haver-hi una relació.
Aleshores, els senyors Bordas i Martín, van agafar els ingredients
que ja tenien (les investigacions reals sobre els incendis), hi van
afegir uns quants condiments (un parell o tres de trames completament
fictícies) i van cuinar "El Experimento Barcelona".
De la mateixa manera que "Carmencita o la buena cocinera", la novela
dels senyors Bordas i Martín també podria tenir un títol amb una "o"
afegida. Per exemple: "El Experimento Barcelona o cómo poner un títere
en el Palazzo Chigi". El Palazzo Chigi és la presidència del govern
italià, i el titella és Silvio Berlusconi. I com diu la famosa frase,
especialment afortunada en aquest cas, "se non è vero è ben trobato".
Si més no, això és el que diuen els propis autors i fins i tot el
controvertit jutge Baltasar Garzón, que sostenen que de fet la realitat
supera la ficció i que el lector és molt lliure de creure o no la
trama delictiva principal que descriu el llibre, però que si s'ho creu
probablement no s'allunyarà gaire de la realitat.
En la novel·la actua una societat secreta i masònica anomenada la
Corporazione. Aquesta Corporazione se semblaria bastant a la lògia
Propaganda Due (P-2) que es va fer involuntàriament famosa arràn de
l'escàndol de la fallida del Banco Ambrosiano (1982) en la que va estar
involucrat el Vaticà i el seu indescriptible arquebisbe Paul
Marcinkus. Des d'aleshores fins a l'actualitat hi ha hagut situacions
similars a aquella, però si una virtut indiscutible té el Vaticà és que
aprèn ràpidament de determinats errors i per tant, des d'aleshores, si
s'ha d'evitar que determinades informacions vegin la llum s'evita com
sigui ("com sigui" inclou mètodes "adequadament expeditius") i ja està.
Per cert que una de les informacions relacionades amb la història
que explica aquest llibre i que gairebé no ha vist la llum, per
exemple, és que la versió oficial de les causes de l'incendi del Gran
Teatre del Liceu no se sosté. És com l'explicació que va fer la
comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy: impossible. Per tant, ja
sabem com no van assassinar a Kennedy i com no es va cremar el Liceu. Pel que fa a l'incendi del teatre, la impossibilitat de la versió oficial va ser avalada judicialment.
Pel que fa a personatges que surten en el llibre, n'hi ha que són
reals i n'hi ha que no. Una pretesa periodista de nom Petra Lahora,
s'assembla molt a una senyora real (?) de nom Pilar Rahola. I un
important i "fictici" empresari de nom Carlos Cabré Serrats, també
s'assembla molt a un empresari real de nom Carles Ferrer Salat,
president de la patronal a l'època dels fets.
En definitiva, llibre bastant entretingut i, després de llegir-lo, pensi vostè el que vulgui.













