L'autor
Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958). Compagina la seva feina com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, amb la docència de l’assignatura “Bases Historicosocials de la Seguretat” a l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral (UAB). També ha estat, al llarg de 14 anys, professor d’Història de Catalunya a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, és autor de diversos treballs històrics, professionals i de creació literària.
L'obra, per "a l'hombra del crim"
Quan la nit mata el dia és
una novel·la ambientada a la Figueres de l’any 1958, a les escorrialles
d’una primera postguerra duríssima que tot just encetava, tímidament, un
petit, pràcticament insignificant, aperturisme. Vehí, que és doctor en
Història, ens ofereix una ben travada ficció on la trama criminal només
resulta un pretext per reconstruir el moment històric que li interessa
mostrar. Des d’aquest punt de vista, res més lluny de la consideració de
gènere banal i d’entreteniment amb què alguns etiqueten la narrativa
negra. Quan la nit mata el dia és la prova que hom pot
distreure el lector amb una història policíaca que, alhora, recrea amb
seriositat i rigor uns fets reals del nostre passat amb voluntat que no
siguin oblidats.
L’argument es basa en el brutal
assassinat del delegat de la Falange a Figueres en circumstàncies molt
especials. Carlos Iríbar, de la Brigada d’Investigació Criminal, serà
l’encarregat del cas. Les pressions des de Madrid, la ingerència de la
Brigada Político-Social i, sobretot, una terrible sospita de caràcter
personal que s’instal·la en el cor del protagonista, constitueixen les
circumstàncies en què es desenvolupa l’acció de llibre. Una acció que
reconstrueix amb versemblança, certs tocs d’humor i una prosa despullada
d’inútil retòrica la situació de la Figueres del moment, de la
Catalunya i de l’Espanya d’aquell 1958 encara immers en el més pur
ambient franquista. Vehí demostra molt bé els seus coneixements al
voltant del funcionament de la policia del Règim, de manera que la
reconstrucció històrica esdevé absolutament creïble, en un to que
gairebé podríem titllar de naturalista.
Quan la nit mata el dia no és una novel·la complicada. És una obra senzilla. La claredat estructural i estilística esdevé fonamental. Aplaudeixo la distribució idiomàtica i la voluntat de decòrum pel que fa als diàlegs. Els personatges de les forces policials s’expressen en castellà. Una altra tria hauria estat un error, que hauria restat rigor al conjunt. D’altra banda, en aquests diàlegs de polis i polítics franquistes hi trobem alguns dels moments àlgids pel que fa al més refinat i àcid humor. Us asseguro que la ironia de Vehí no té preu. La novel·la es llegeix amb facilitat i plaer i el ridícul histriònic d’alguns personatges està molt ben equilibrat. Vehí els deixa com a pallassos, però sense fer-ne sang. La mesura que tota obra històrica exigeix amara a la perfecció les pàgines del llibre.
Quan la nit mata el dia no és una novel·la complicada. És una obra senzilla. La claredat estructural i estilística esdevé fonamental. Aplaudeixo la distribució idiomàtica i la voluntat de decòrum pel que fa als diàlegs. Els personatges de les forces policials s’expressen en castellà. Una altra tria hauria estat un error, que hauria restat rigor al conjunt. D’altra banda, en aquests diàlegs de polis i polítics franquistes hi trobem alguns dels moments àlgids pel que fa al més refinat i àcid humor. Us asseguro que la ironia de Vehí no té preu. La novel·la es llegeix amb facilitat i plaer i el ridícul histriònic d’alguns personatges està molt ben equilibrat. Vehí els deixa com a pallassos, però sense fer-ne sang. La mesura que tota obra històrica exigeix amara a la perfecció les pàgines del llibre.
Tanmateix, no puc obviar que Agustí
Vehí és un romàntic. L’obra té un vessant amorós que no vull avançar,
però que m’ha cridat molt l’atenció. La capacitat de l’autor de
conjuminar la tendresa amb l’horror del crim resulta remarcable. Jo, que
no suporto les trames amoroses, considero que ha trobat un boníssim
equilibri entre la bonhomia i l’enamorament i el terrible marc social en
què, en l’època, per força s’havien de desenvolupar algunes relacions
humanes.
Vehí intenta reconstruir el passat sense estalviar al lector l'obscurantisme, la injustícia i la corrupció del feixisme, però amb un cert esperit de reconciliació. El protagonista és conseqüent amb la seva obligació, però també té una mentalitat justa. S’adona de les circumstàncies que l’envolten, per bé i per mal, però la seva rectitud envers la pròpia consciència és el més important. No actua tant per sentit del deure com pel convenciment que no hi ha res que pugui substituir la honestedat i la sinceritat amb un mateix.
La veu narrativa, malgrat la tercera persona, sempre ens mostra la realitat a partir de la mirada de Carlos Iríbar. Trobo que és un encert. Així, les reflexions al voltant de les dues Figueres, la franquista i l’altra, s’emplenen de densitat. D’altra banda, això li permet a Vehí dibuixar un personatge femení només esbossat, envoltat d’enigmàtica intriga, com s’escau perfectament al paper que juga en la trama. Aquest aspecte manté el lector amb l’ai al cor fins al final. També li he de dir a l’autor, directament, que a mi no m’hauria importat el desenllaç contrari.
És difícil que una obra com Quan la nit mata el dia deixi indiferent ningú. Per desgràcia, les ferides de la Guerra Civil i de la Postguerra no han cicatritzat del tot. A alguns, per motius familiars i ideològics, encara ens couen. Això m’ha passat a mi. En qualsevol cas, el fet demostra la capacitat de l’autor per despertar consciències i implicar el lector.
La novel·la indica que Agustí Vehí se’n surt molt bé a l’hora d’assumir registres ben diferents en la seva narrativa. Quan la nit mata el dia té poc a veure amb Ginesta pels morts, per exemple, malgrat l’ambientació empordanesa i la trama policíaca. Així, podem considerar que l’autor es consolida com un valor molt sòlid de la nostra literatura criminal. Enhorabona.
Vehí intenta reconstruir el passat sense estalviar al lector l'obscurantisme, la injustícia i la corrupció del feixisme, però amb un cert esperit de reconciliació. El protagonista és conseqüent amb la seva obligació, però també té una mentalitat justa. S’adona de les circumstàncies que l’envolten, per bé i per mal, però la seva rectitud envers la pròpia consciència és el més important. No actua tant per sentit del deure com pel convenciment que no hi ha res que pugui substituir la honestedat i la sinceritat amb un mateix.
La veu narrativa, malgrat la tercera persona, sempre ens mostra la realitat a partir de la mirada de Carlos Iríbar. Trobo que és un encert. Així, les reflexions al voltant de les dues Figueres, la franquista i l’altra, s’emplenen de densitat. D’altra banda, això li permet a Vehí dibuixar un personatge femení només esbossat, envoltat d’enigmàtica intriga, com s’escau perfectament al paper que juga en la trama. Aquest aspecte manté el lector amb l’ai al cor fins al final. També li he de dir a l’autor, directament, que a mi no m’hauria importat el desenllaç contrari.
És difícil que una obra com Quan la nit mata el dia deixi indiferent ningú. Per desgràcia, les ferides de la Guerra Civil i de la Postguerra no han cicatritzat del tot. A alguns, per motius familiars i ideològics, encara ens couen. Això m’ha passat a mi. En qualsevol cas, el fet demostra la capacitat de l’autor per despertar consciències i implicar el lector.
La novel·la indica que Agustí Vehí se’n surt molt bé a l’hora d’assumir registres ben diferents en la seva narrativa. Quan la nit mata el dia té poc a veure amb Ginesta pels morts, per exemple, malgrat l’ambientació empordanesa i la trama policíaca. Així, podem considerar que l’autor es consolida com un valor molt sòlid de la nostra literatura criminal. Enhorabona.
